 |
 CONTE DE NADAL |
L'Anna sempre s'aixecava molt d'hora el dia de nadal. Havia de tenir tot a punt per als convidats. Unes estovalles pintades de color verd i vermell, de boix i grèvol i algun Pare Noël. El menjador es feia petit amb aquella taula tan llarga i plena de cadires. El gat se la mirava endormiscat entre els regals que hi havia sota l'arbre. La vaixella de l'àvia a punt, les copes i els coberts de la besàvia i aquelles espelmes que ella mateixa feia guardant les restes de cera de tot l'any. Aquell any a la web on comprava havia descobert un oli essencial de dolços de nadal. Era una olor que la transportava a la infància.
Ho feia tot amb extrema delicadesa, havia de ser perfecte. La besàvia presidiria la taula a un cantó i a dret i esquerra els avis que encara que no aguantarien la sobretaula mai faltaven. Al mig ella i el Lluís, i després d'ells els seus fills: la Carla, que un bon dia va decidir anar a fer un intercanvi a Oslo i allà es va quedar i aviat tindria el segon fill, una nena. La seva —de nena— ja era una dona amb moltes responsabilitats, tal com li havien ensenyat. Davant d'ella, el Cesc, el fill gran que tant costava de veure, malgrat que vivia a pocs quilòmetres de casa. El Cesc era com era, feia anys que vivia amb la seva parella, l'Agnès, una noia molt maca i molt tímida i feia el que podia per anar tirant, tenia un senzill sou de professor d'anglès en una escola municipal. Però el Cesc mai havia sigut ambiciós, com l'Anna. Eren tan semblants. Per això xocaven sovint. Per això discutien tant.
I a l'altra banda de la taula, just davant la besàvia, el petit de la casa. El Björn, el fill de la Carla i l'Eric, un viking amb un somriure encantador.
El Lluís s'aixecava quan ella ho tenia tot preparat. Li feia un petó a l'Anna i li deia a cau d'orella:
—Quina feinada, carinyo!
—Ja saps que el Nadal és el Nadal—li responia l'Anna amb un somriure.
I el Lluís arrufava el nas com cada vegada que alguna cosa el posava trist i no volia que es veiés. Marxava cap a la dutxa amb llàgrimes als ulls en veure tantes cadires. Mai podia demostrar els seus sentiments o creia que no podia fer-ho. L'Anna ja s'havia acostumat a no veure'l riure ni alegre. I no li retreia res. De mica en mica els defectes que tant la treien de polleguera es convertien en petits tics diaris. Ella tenia molts més de defectes amb els quals el Lluís convivia també.
De cop el telèfon va sonar, el Lluís el va agafar i va parlar una estona i després de penjar-lo vingué al menjador amb llàgrimes als ulls.
—Era l'Eric, ja ha nascut la nena a l'Hospital d'Oslo.
—Uf! Doncs haig de posar un altre cobert, el Björn ja no és el petit— respongué l'Anna amb nerviosisme anant cap a l'aparador per treure un plat més.
Ja era l'hora de dinar, en Lluís i l'Anna seien a taula davant del plat d'escudella de Nadal, mentre el gat sota l'arbre mirava les cadires dels avis. Allà on havien de seure la besàvia i els avis una petita llum blanca el va fer obrir i tancar els ulls amb pressa. De cop tres carones envellides i joioses el miraven somrient i els llavis de la besàvia es tancaven en una "o" mentre es portava el dit índex a la boca i feia: "Shhhhhh".
Ja havia arribat Nadal.
Ho feia tot amb extrema delicadesa, havia de ser perfecte. La besàvia presidiria la taula a un cantó i a dret i esquerra els avis que encara que no aguantarien la sobretaula mai faltaven. Al mig ella i el Lluís, i després d'ells els seus fills: la Carla, que un bon dia va decidir anar a fer un intercanvi a Oslo i allà es va quedar i aviat tindria el segon fill, una nena. La seva —de nena— ja era una dona amb moltes responsabilitats, tal com li havien ensenyat. Davant d'ella, el Cesc, el fill gran que tant costava de veure, malgrat que vivia a pocs quilòmetres de casa. El Cesc era com era, feia anys que vivia amb la seva parella, l'Agnès, una noia molt maca i molt tímida i feia el que podia per anar tirant, tenia un senzill sou de professor d'anglès en una escola municipal. Però el Cesc mai havia sigut ambiciós, com l'Anna. Eren tan semblants. Per això xocaven sovint. Per això discutien tant.
I a l'altra banda de la taula, just davant la besàvia, el petit de la casa. El Björn, el fill de la Carla i l'Eric, un viking amb un somriure encantador.
El Lluís s'aixecava quan ella ho tenia tot preparat. Li feia un petó a l'Anna i li deia a cau d'orella:
—Quina feinada, carinyo!
—Ja saps que el Nadal és el Nadal—li responia l'Anna amb un somriure.
I el Lluís arrufava el nas com cada vegada que alguna cosa el posava trist i no volia que es veiés. Marxava cap a la dutxa amb llàgrimes als ulls en veure tantes cadires. Mai podia demostrar els seus sentiments o creia que no podia fer-ho. L'Anna ja s'havia acostumat a no veure'l riure ni alegre. I no li retreia res. De mica en mica els defectes que tant la treien de polleguera es convertien en petits tics diaris. Ella tenia molts més de defectes amb els quals el Lluís convivia també.
De cop el telèfon va sonar, el Lluís el va agafar i va parlar una estona i després de penjar-lo vingué al menjador amb llàgrimes als ulls.
—Era l'Eric, ja ha nascut la nena a l'Hospital d'Oslo.
—Uf! Doncs haig de posar un altre cobert, el Björn ja no és el petit— respongué l'Anna amb nerviosisme anant cap a l'aparador per treure un plat més.
Ja era l'hora de dinar, en Lluís i l'Anna seien a taula davant del plat d'escudella de Nadal, mentre el gat sota l'arbre mirava les cadires dels avis. Allà on havien de seure la besàvia i els avis una petita llum blanca el va fer obrir i tancar els ulls amb pressa. De cop tres carones envellides i joioses el miraven somrient i els llavis de la besàvia es tancaven en una "o" mentre es portava el dit índex a la boca i feia: "Shhhhhh".
Ja havia arribat Nadal.
1 comentario:
Publicar un comentario