Has fet cinquanta anys i per aquelles coses de la vida encara et sents com quan tenies setze. Va ser el miracle d'aquell dia que vas pensar -i decidir- no mirar-te més al mirall. D'aquesta manera, no veuries les arrugues que surten a la cara ni com el cabell es va tornant blanquinós.
I de la mateixa manera, vas decidir que no veuries com la teva mare es fa gran i mica en mica arriba el moment en que et diu que ja no te ganes de viure més i a tu les llàgrimes no et deixen veure la realitat.
No veus els teus fills que ja tenen una parella i inclòs pensen en tenir fills, i els diries: si us plau, no! Encara sou els meus petits i no he tingut temps de gaudir de vosaltres perquè cada dia a les sis del matí el despertador em recordava que havia d'anar a treballar. I no he vist com heu crescut ni com heu marxat de casa.
I el pare, ai, el pare! El pare que mai era a casa perquè treballava i treballava i treballava per estalviar quatre duros pel dia de demà. El pare que es va comprar un pis als anys vuitanta i va pagar trinco trinco, sense que faltés ni un duro. Ara li fan mal els genolls i se li inflen els peus deformant tota allò que recordes d'ell. El pare mai s'havia queixat de res.
I els germans, que al cap i a la fi, mai han sigut germans, fan el mateix que feien quaranta anys enrere, ningú parla, ningú diu res, ningú pot expressar un sentiment. No sigui dit que...
I per aquelles coses de la vida, un dia vas decidir que mai et faries gran i com el petit príncep vas d'un costat a l'altre sense saber on vas i ni tan sol adonar-te que el temps passa per a tots. Encara que mai et miris al mirall.
